rearquitectura

DLT17 o la increïble mutació de dues oficines en dos habitatges

2011-09-22T11:25:00.008+02:00

Un altra obra finalitzada aquest mateix estiu. En una de les millors zones de Barcelona, a cavall entre Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, trobem el barri de Putxet-el Farró. L'Israel ens va mostrar els dos locals d'oficines que allà hi tenia, ocupant tot l'entresòl d'un edifici d'habitatges en cantonada. La zona és majoritàriament residencial i les oficines no hi tenen massa sortida. El seu gran dubte sorgia de la conveniència de transformar-ho en 2 habitages grans, 3 de petits o 4 lofts.

Vam realitzar 3 propostes, una per cada possibilitat en nombre d'habitatges. En una època on cada cop els pisos són més petits, es va apostar per tot el contrari, per 2 pisos d'aproximadament 150 m2 cada un, amb un programa bàsic de sala d'estar (divisible en dos espais), cuina, 3 dormitoris, 3 banys i una terrassa. El resultat ha estat uns pisos amb espais molt generosos, amb bona il·luminació natural aprofitant les obertures ja existents, i mantenint l'estètica en façana de l'edifici.

Per més informació i imatges podeu visitar Interior DLT17.

reinventar la professió de l'arquitecte

2011-09-13T17:16:00.002+02:00

Aquest és un article de Juli Capella que el 5 de maig va escriure a El Periódico de Catalunya. Ha passat més d’un any però segueix essent un text d’actualitat, i va bé recordar-lo.

"Els anys 70 els professionals de moda van ser els fotògrafs, els 80 els modistes, els 90 vam triomfar els arquitectes, i la primera dècada del segle XXI regnen els cuiners. Però per sobre de tots, sempre han destacat els músics, posant banda sonora a cada època.

Ahir, el gremi d’arquitectes vam votar per elegir representants per al nostre col·legi professional, el COAC, en un altre temps institució sacrosanta del que va ser una professió respectada juntament amb il·lustres metges i advocats. Però ha plogut molt i ara, en hores baixes, ningú decent recomanaria als seus fills estudiar aquesta incerta carrera. Estem en decadència, per la crisi i per cabuts. Tenim molts comptes pendents: el primer, diferenciar entre arquitectura i la mera construcció, que no són el mateix, com prou bé es pot comprovar en qualsevol perifèria urbana. Segon, alliberar-nos de dos extrems, la firma buròcrata o la divinitzada. Tercer, assumir que els enginyers i els aparelladors han sabut resoldre més bé que nosaltres moltes tasques constructives. Per tant, hem de reinventar la nostra professió amb un enfocament més humil, i, a la vegada, més ambiciós. Estem per resoldre problemes espacials amb responsabilitat social i amb un enfocament integral de la qüestió. I això no ho sap fer ningú més. Tenim capacitat per humanitzar la tasca del formigó, més enllà del seu caràcter pragmàtic o de la fita estel·lar. ¡Què importa que el visat sigui o no sigui obligatori! No podem lamentar-nos per privilegis perduts. Hem de tornar a demostrar que sabem crear ciutats millors. Hem de convèncer que continua sent imprescindible que algú amb formació universalista enfoqui els problemes edificatoris amb art i enginy, i no només amb càlculs. L’eficàcia ha produït molts més monstres que el cop de geni. Només un arquitecte és capaç d’imaginar una proposta orgànica que va des del cargol fins a la globalitat. La creativitat, i no només el compliment de la normativa de torn, ha de ser l’estendard de la nostra preciosa professió, que ara viu la desafecció del príncep i la sospita ciutadana."

un àtic a la diagonal

2011-09-08T11:02:00.003+02:00

Aquest estiu van finalitzar les obres a l’Àtic Diagonal, un projecte que venia del 2008 però que s’ha executat aquest últim any. El projecte parteix d'un local destinat a oficina. Aquets es troba situat sota el terrat d'un edifici de l'avinguda Diagonal, en l'antic espai de les carboneres. El propietari considerava que mantenint l'ús d'oficina, el terrat del que gaudia l'immoble no era aprofitable.

La solució va passar per fer un canvi d'ús de local a habitatge, generant una franja de serveis (cuina i 2 banys) i una franja servida (2 dormitoris i una sala d'estar). Les finestres al carrer són d’una forma ovalada molt característica, no massa generoses en quant a tamany, i la franja servida necessitava guanyar llum a través de la franja de serveis. És per això que les connexions visuals entre una franja i l'altra són constants, i s'emfatitzen amb el pati que il·lumina la sala i el rebedor i ens dóna accés al terrat. Un terrat que ocupa pràcticament tota la superfície de l'habitatge, i que s'ha reaprofitat com lounge exterior.

El resultat és un habitatge en dues plantes, una d'accés on trobem tot el programa de sala, cuina, banys i dormitoris, i una segona planta que esdevé un espai exterior privat amb unes vistes privilegiades per sobre la ciutat.

Per més informació i imatges podeu visitar Àtic Diagonal.

el parc del poblenou, connexió del nucli antic del barri i el mar

2011-09-06T11:31:00.009+02:00

Article publicat al número 68 de la Revista el Poblenou

Un paisatge típicament mediterrani de dunes i pinedes actua de transició entre la platja i l’àrea urbana

Els Jocs Olímpics del 92 van suposar un seguit d’actuacions per Barcelona, però especialment pel Poblenou. Amb l’objectiu de condicionar el front marítim de la ciutat i netejar-ne la imatge industrial, s’hi va ubicar la Vila Olímpica, es va construir un nou port esportiu i es van recuperar les platges. Amb tot, també va aparèixer una nova infraestructura, la ronda litoral, que es va situar a una cota inferior al nivell del carrer amb la voluntat de connectar les principals artèries rodades del barri amb la zona de la platja. Però la decisió més interessant en aquest sentit va ser la cobertura d’aquesta via entre els carrers de Llacuna i Bilbao. Un aspecte que no formava part del projecte inicial i que només va ser possible gràcies a la mobilització del barri i de la FAVB. D’aquesta mobilització se’n va derivar el compromís que va permetre fer el parc i recuperar la connexió entre el nucli antic del Poblenou i les platges del Bogatell i la Mar Bella.

Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell van dissenyar aquest nou espai de gairebé 12 hectàrees. En paraules de l’arquitecte navarrès Ramon Garitano “una ambigua franja costanera que no és prou estreta com perquè la ciutat tregui el cap al mar (...) ni tampoc prou ampla per admetre la instal·lació d’amplis espais lliures i equipaments que a la manera d’algunes ciutats europees estableixi una relació de la ciutat amb la platja més distant, menys quotidiana”. El resultat és la invenció d’un lloc inexistent fins llavors. Un parc que transita entre la finalització de la ciutat edificada i la prolongació de la platja cap a l’interior, reproduint un paisatge característicament mediterrani de trobada entre la terra i el mar. I tot i que la majoria de cartells d’informació del parc ens l’intenten explicar de terra cap al mar, segurament es fa més fàcil d’entendre a la inversa, de la platja cap a l’interior, com la reconquesta de la natura d’una part de la ciutat.

Es tracta d’un projecte auster, sense grans pretensions formals, que comença amb el mar i la seva trobada amb la sorra de la platja. Just a la riba i davant d’un dels espigons, s’hi ubiquen els sobris edificis d’una base nàutica, que evoquen una cala mediterrània amb el seu petit port resguardat per dunes. Una d’elles irromp des de la platja i ondula capritxosament el terreny, generant un seguit de racons protegits del vent de llevant i obrint nous camins. Les dunes són la idea mare del parc del Poblenou. Una forma natural amb escassa vegetació, bàsicament arbustos i canyissars, molt propera i coneguda però alhora tan indomable, tan inquietant. Per remarcar aquesta sensació misteriosa, les restes del vaixell libanès Ashraf II, que va quedar un llarg temps abandonat a la platja, van ser reutilitzades com a elements destacats del parc. Aquest paisatge es va transformant un cop travessada l’avinguda litoral. Les ondulacions van minvant i donen pas a grans esplanades de gespa que finalitzen en una frondosa pineda on s’hi mesclen altres espècies autòctones com l’olivera, el garrofer o la figuera. I just passat el bosc, la ciutat. A tocar del passeig de Calvell, una ampla vorera actua com a límit inequívoc, que no frontera, entre la natura i l’àrea urbana. Un límit només desdibuixat per la prolongació dels carrers del nucli antic, que esdevenen camins de tornada que recorren el parc del Poblenou en direcció a la platja. La ciutat estira els seus dits com a últim intent per tocar el mar.

Els diferents espais que recrea el parc mitjançant aquest joc entre allò natural i allò urbà l’ha fet atractiu pel ciutadà. Parelles fent-se el primer petó, pares amb el cotxet, nens jugant a pilota, skaters demostrant les seves habilitats davant l’atenta mirada dels passejants, i fins i tot famílies al voltant d’un pic-nic al sol del diumenge. I això sumat als amants de la platja, que jauen a la sorra, es banyen, juguen a volley, passegen. Sens dubte indicatius que el Poblenou ha redescobert el mar. Però sembla que per ara no se l’ha acabat de fer seu del tot. Com si hi hagués cert recel entre el barri i la franja costanera, tants anys allunyada per la invasió de vies de tren i edificis industrials. Exceptuant el ramblejar quotidià dels poblenovins que s’estira amb naturalitat fins a la platja, sembla que encara costa d’entendre la prolongació del barri més enllà del passeig Calvell. Potser la nova façana construïda amb banals edificis d’apartaments no hi ajuda massa. O potser s’ha associat aquest parc litoral i la recuperació de les platges a un turisme ansiós de sol i platja, ja sigui estranger o d’altres punts de la ciutat. Per altra banda, també podria ser que pel fet de ser una àrea oberta, sense tanques i amb molta zona verda, es considerés que compleix amb cert èxit la seva funció i no fos necessari donar-hi més voltes. Al cap i a la fi, la millor valoració que es pot realitzar de l’èxit d’un parc és la quantitat i qualitat de vida que es desenvolupa en els seus espais.

exposició: retrospectiva de francesc català-roca

2011-07-25T12:45:00.004+02:00

Font: CX Catalunya Caixa Obra Social

Francesc Català-Roca (Valls 1922-Barcelona 1998) és un dels noms més destacats de la fotografia europea contempòrania. Va ser l’impulsor d’una nova manera d’entendre la fotografia, i es va anticipar a Cartier-Bresson com a fotògraf de l’instant decisiu: “El fotògraf sempre dubta: quin angle agafar, quin diafragma i quina velocitat cal triar, quina pel·lícula cal preferir... No ha de dubtar mai a l’hora de disparar”.

Tot i que és conegut sobretot per la seva fotografia documental dels anys cinquanta i seixanta, també va ser molt important la seva faceta com a fotògraf d’arquitectura, a la qual s’hi va dedicar intermitentment. Obres de Pratsmarsó, Coderch o Bonet Castellana van ser captades pel genial fotògraf. Les visions diagonals, els picats i els contrapicats, i la magnificació dels detalls i el geometrisme caracteritzen aquesta vessant de la seva obra. “Cal visitar el lloc, després de pensar-hi i, finalment, buscar-lo de nou i trobar-hi l’angle o la visió que el resumeixi i l’expressi de la manera més eloqüent”.

Del 19 de juliol fins al 25 de setembre podem gaudir de part del llegat de Català-Roca a la Sala d’Exposicions CX de l’edifici de La Pedrera. Entrada gratuïta.

recordant l'albert illescas (1940-2011)

2011-07-22T14:24:00.020+02:00

El vaig tenir de professor a l’Escola, a tercer curs. Dur, però amb raó, sobretot amb els que necessitàvem una empenta per entendre els valors de l’arquitectura. Vaig suspendre, crec que merescudament, tot i que en aquell moment no ho veia així. Havia treballat molt i no ho acabava d’entendre. L’últim dia de curs es va acostar a mi i em va dir: “l’últim projecte que has fet és de notable, però estaria bé que féssis un any més”. Tampoc no vaig poder escollir cap altra opció. De totes maneres, després de 10 anys puc dir que tornar a fer el tercer curs va ser la millor opció.

Us deixo un fragment de la seva conferència “recomanacions als futurs arquitectes” (novembre 2006-agost 2007) que he extret de l'article de la Revista Diagonal "en record d'ALBERT ILLESCAS":

“La bona arquitectura és la que pot agradar a la meva dona, una dona d’arquitecte que amb els anys ha esdevingut una experta en fruir espais, llums, materials, mides i proporcions; educada en la dura escola del viatge arquitectònic, capaç de distingir a Manhattan un gratacel d’en Pei o del SOM entre un bosc d’altres. Un dia fent un cafè al bar del Museu Aalto de Jywaskyla va dir-me: “Aquest arquitecte sí que m’agrada, perquè a part de bonic o lleig, em fa venir ganes de viure a les seves cases, d’habitar els seus edificis”. L’Aalto ho va dir millor, però en el fons vol dir el mateix. D’això es tracta l’arquitectura. Això he tractat de fer tota la vida. Sembla poc però és molt. Tota la resta, com deia al començament, ho he gestionat força malament. Ni currículum, ni reconeixement, solament el dels pocs clients o amics que han viscut en les meves cases. Llàstima que siguin tant pocs, però he aconseguit part del que somiava quan aprenia en aquesta Escola.

Això demostra que no cal fer-me cas, ni tampoc fer el contrari del que dic. Feu el que pugueu, però, això sí, tracteu que el que feu no us porti a avergonyir-vos de vosaltres mateixos.”

la diagonal, porta d'entrada al poblenou

2011-06-07T13:31:00.006+02:00

Article publicat al número 67 de la Revista el Poblenou (Maig 2011)

L'obertura del tram de la Diagonal des de la plaça de les Glòries fins al mar i les actuacions que giren al seu voltant han generat una nova entrada al Poblenou. Històricament, el barri s'ha mantingut sempre aïllat de la ciutat, separat d'ella per la zona industrial que li dóna el caràcter obrer. L’actuació urbanística a Glòries havia de reparar aquesta situació. Però més enllà de crear un punt d'unió amb el centre, la proposta de donar continuïtat a la gran avinguda de Barcelona ha esdevingut més aviat l'aparició d'un punt d'accés, de rebuda, una porta. O aquesta és la sensació que es té en creuar les Glòries tot resseguint la Diagonal en direcció al mar. És cert que el planejament ideat per Ildefons Cerdà s'estén a banda i banda de la plaça, fins arribar al Fòrum. Com també és cert que l'avinguda Diagonal no comença ni acaba en aquesta plaça. Però marca un punt d'inflexió. L'aire de mar es comença a sentir amb més força. El tramvia, les bicicletes i els peatons prenen protagonisme als vehicles motoritzats. La ciutat clàssica deixa pas a noves ordenacions de les edificacions i a espais lliures més generosos. Deixem enrere el vell Eixample i entrem al modern Poblenou.

La nova Diagonal, inaugurada oficialment l’últim dia de febrer del 1999, reflexa la intenció d'obrir la ciutat de Barcelona al mar. El seu disseny tipus boulevard central, reduint carrils al vehicle privat i potenciant l’espai pels passejants, les bicicletes i el transport públic, li confereixen un caràcter innovador. La torre Agbar presideix l'avinguda. Majestuosa, imponent, s'enlaira per cridar l'atenció, per fer-se visible des de tota la ciutat. Es tracta d'un edifici d'oficines de 142 metres d'alçada i 31 plantes, ni més ni menys que el tercer edifici més alt de Barcelona. Només queda per darrera de l'hotel Arts i la torre Mapfre, a la Vila Olímpica, amb 12 metres més. Pel seu arquitecte, Jean Nouvel, però, la torre Agbar “no és una torre, un gratacels, en el sentit americà. És més aviat una emergència, sobressortint de manera singular al bell mig d'una ciutat tranquil·la (...) és una massa fluïda que irromp a través del sòl com un gèiser amb una permanent i calculada pressió”. I segurament no li falta raó, ja que l'edifici no és el tradicional gratacels. La seva forma orgànica i els materials de façana, evocant l'aigua mitjançant un joc de gairebé 60.000 lames de vidre, el converteixen més aviat en una fita, un punt de referència visible des de qualsevol punt de Barcelona. Sobretot de nit, quan les llums blaves i vermelles banyen la ciutat com si fos un far.

La verticalitat de la seu corporativa d'Aigües de Barcelona contrasta amb l'horitzontalitat de l'edifici que ens rep a la banda muntanya de l'avinguda: el centre comercial Glòries. Sobre l'antiga fàbrica Olivetti, i aprofitant un dels vells edificis, s'alça una edificació de més de 250.000m2 que conté botigues, cinemes, oficines i aparcaments. És una de les construccions deganes de la zona, ja que ens hem de remuntar a l'època dels jocs olímpics i la febre immobiliària. Potser per això, pel fet de construir-se quan la zona encara no estava consolidada i molt abans de l'aprovació del planejament del 22@, el centre comercial es tanca en sí mateix, formant un mur impenetrable de gairebé 300 metres només interromput en la seva part central per donar pas al seu món interior. Per dins, un complex modern i innovador, amb espais oberts dels quals participen els comerços i restaurants. Però exteriorment, la falta d'activitat en el seu perímetre i de comunicacions entre els carrers que l'envolten, fa que l'edifici no només no participi del barri sinó que trenqui qualsevol continuïtat mar-muntanya o Llobregat-Besós.

Els edificis que acompanyen a la torre Agbar a la part mar de la Diagonal, en canvi, sí que es veuen influenciats pel districte tecnològic del 22@ i el seu planejament. Tots ells han estat construïts en la última dècada, en una zona cada cop més consolidada arrel de l'obertura del tram Glòries-Fòrum. I això es nota, ja que el llenguatge dels edificis és totalment diferent al del centre comercial. Des de l'hotel Silken Diagonal (dissenyat per Juli Capella) fins a l'edifici Mediapro (dels arquitectes Carlos Ferrater, Patrick Genard i Xavier Martí), ens trobem amb una sèrie d'edificis amb alçades de 40 a 70 metres que segueixen un esquema urbanístic semblant. Tots ells són edificacions aïllades que pengen de l'avinguda Diagonal i es prolonguen en la direcció mar-muntanya. Això provoca l'aparició d'espais intermedis entre els carrers Badajoz, Ciutat de Granada, Roc Boronat i Llacuna. Esdevenen una mena de “passatges” exageradament verticals que permeten la relació visual i física entre la Diagonal i la Llacuna del Poblenou. Aquests espais també s'utilitzen per donar accés als edificis. D’aquesta manera s'allibera la façana de la Diagonal, donant prioritat a usos de pública concurrència com els locals comercials o de restauració, ja siguin propis o lligats a alguns dels hotels de la zona.

Així doncs, ciutat vertical o horitzontal? En aquest lloc concret, el primer tram de la nova Diagonal dóna la raó a la primera opció. Els edificis alts, amb espais molt oberts i sobretot la barreja d’usos comercials, d’oficines, residencials hotelers i de restauració fan que al voltant d’aquesta zona s’hagi generat una gran activitat dia a dia. Aquesta contrasta amb el tram just anterior a la plaça de les Glòries i fins a Marina, on s’hi veu molt menys moviment. Però encara resten moltes actuacions per fer. El centre comercial hauria d’intentar obrir-se més a l’avinguda Diagonal a través de la planta baixa. Els “passatges verticals” haurien de tenir continuïtat cap al mar com a mínim fins al carrer Bolívia i si pot ser més enllà, per tal de potenciar la direcció de les traces que antigament marcaven les rieres que baixaven pel pla de Barcelona. No es pot cometre l’error del campus audiovisual, on el passatge queda interromput per l’edifici de l’universitat, i esdevé un cul-de-sac, sense sortida. A més, estem a l’espera de la reforma de les Glòries, per saber si finalment es convertirà en un punt d’unió amb l’Eixample o continuarà essent més aviat una porta d’accés al Poblenou. El temps i la reinvenció constant del barri ens aniran responent quin camí és el que es segueix.

col·laboració amb la revista el poblenou

2011-05-30T16:05:00.011+02:00

Espairoux arquitectura inicia una col·laboració amb la Revista El Poblenou, una publicació elaborada per l’Associació de Veïns i Veïnes que s’edita des de l’any 1997. Una revista de barri, de la que en la actualitat se n’editen 5 números a l’any, amb una tirada d’uns 4.000 exemplars per cada número. Els seus continguts comprenen un ventall de temes que van des de l’actualitat del Poblenou, l’opinió, la informació sobre l’estat de desenvolupament de l’urbanisme, els equipaments, la mobilitat i serveis, infrastructures, etc...

A partir del número 67 (Maig 2011), que ja ha vist la llum i que properament en penjarem l’enllaç, Marçal Bonadona participa en l’equip de redacció i s’encarrega de la secció Paisatges Urbans, on la idea és retratar un paisatge nou del barri, que ha estat en continu canvi des de les Olimpíades i en la última dècada amb el desenvolupament del 22@. La plaça de les Glòries, la nova Diagonal, el Parc del Centre, el Parc del Poblenou, el Front Marítim, la Vila Olímpica, Diagonal Mar, el Campus Audiovisual,... són temes a tractar en aquesta secció. Resumint-ho, es tracta d’aportar un punt de vista d’arquitecte per explicar els canvis urbanístics del Poblenou.

I Congrés de Bioarquitectura: un abans i un després en la conciència dels arquitectes

2011-05-25T13:44:00.009+02:00

Els passats dies 18, 19 i 20 de Maig varem tenir l’ocasió d’assistir al I Congrés de Bioarquitectura: arquitectura, clima i salut, fet a la sala d’actes de la seu central del CoAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya) i organitzat per l’agrupació AuS (Arquitectura i Sostenibilitat).

Casualitat o no, les jornades varen transcórrer en paral·lel a Construmat 2011, en la meva opinió obsolet per la reiteració i per la manca d’innovació que s’aporta al sector. Molt diferents, varen ser les jornades del Congrés de Bioarquitectura. Diferents per la qualitat de la majoria dels seus ponents. Diferents per les situacions, sinèrgies i la crítica constructiva que es produïa en les successives taules rodones obertes als assistents. I Diferents també per la multiplicitat de professionals, a part d’arquitectes: metges, químics, farmacèutics, ambientòlegs, biòlegs, geòlegs, periodistes i fins i tot, una icona emblemàtica de la meteorologia com l’Alfred Rodríguez Picó.

Entre molts altres, destacar la ponència del Dr. Josep Martí, Toni Solanas, Santi Vilanova, Iñaki Alonso, Gabi Barbeta, Mariano Bueno i Elisabeth Silvestre. Interessant també, la situació en que l’arquitecta Benedetta Tagliabue, que exercia de moderadora en un debat, es va veure forçada a fer autocrítica per com es va dur a terme el projecte de la seu de Gas Natural, edifici malalt que afecta la salut dels seus usuaris, excusant-se en que la majoria dels materials venien imposats pel mateix promotor.

Intentem resumir els tres intensos dies del Congrés en alguns dels punts claus que hi varen aparèixer:

- Els moviments ecologistes no son nous, però actualment hi ha una necessitat d’eficiència energètica ja que ens trobem en un punt d’inflexió degut a: l’escalfament global del planeta, la crisi econòmica, la crisi immobiliària i la crisi energètica.

- Paradoxes de l’actualitat: tanta gent sense pis amb tants pisos buits.

- L’abaratiment de l’energia durant els últims anys ha provocat una malversació de la mateixa fins a un punt de no retorn en l’equilibri planetari.

- No és que s’estigui acabant el petroli, és que cada vegada és de menys qualitat i més costós accedir a ell.

- Hi ha radiacions naturals que afecten al nostre organisme com les línies Hartmann, les vetes d’aigua subterrània, les falles tectòniques, les emanacions de gas radó o la radioactivitat que afecten l’organisme de l’ésser humà. Son mesurables i evitables per l’home per mitjà, entre d’altres, de l’arquitectura.

- La tecnologia i l’activitat humana generen radiacions i emanacions artificials que se sumen a les naturals. L’augment de les radiacions generades per l’home en els últims anys ha estat exponencial (productes químics, electromagnetisme, televisió, telefonia mòbil, wifi...). Aquest augment brusc però curt i en petites dosis diàries, sumat a les radiacions naturals perjudicials, no ha permès al cos humà tenir temps d’assimilar-les (en clau evolutiva) i està generant l’aparició de noves i greus malalties cròniques com la Síndrome d’Intolerància Química Múltiple o la Hipersensibilitat Electromagnètica. Vam tenir l’oportunitat de sentir els testimonis dels afectats Cristina Esteban i Oriol Badell.

- Existeixen solucions arquitectòniques per evitar els efectes de les radicacions artificials.

- La OMS està sotmesa a fortes pressions al servei d’interessos econòmico-polítics. Això fa que tingui un discurs oficial molt ambigu, qüestionant estudis científics o estadístiques que informen sobre el perjudici de determinats productes o de radicacions electromagnètiques com la telefonia mòbil.

- Històricament, el reconeixement d’elements perjudicials per a la salut per part dels organismes oficials ha estat lent degut als interessos econòmics. La prohibició de l’amiant no es va produir fins als 82 anys de sospites i evidencies sobre la seva toxicitat.

- Aproximadament un 30% dels edificis de Barcelona estan considerats “edificis malalts” que afecten la salut dels seus usuaris. Paradoxalment un d’ells és la seu de Medi Ambient.

- Un país com Alemanya fa un aprofitament energètic de la llum solar molt més elevat que Espanya tot i disposar de menys Sol.

- La Bioarquitectura no és un luxe afegit al projecte. Tampoc ha d’ésser una etiqueta sinó una bona praxis dins de l’arquitectura com ho és fer una bona estructura o una bona façana.

- Construir amb criteris d’eficiència energètica no és més car que la construcció tradicional. L’eficiència energètica va de la mà de l’eficiència econòmica.

- Cal pensar en la factura de CO2 que generem quan es construeix un edifici: venen de lluny els materials o son locals? és costos fabricar-los? de què estan fets? són naturals?

Per acabar alguns consells senzills, pràctics i, sobretot, saludables:

- Alinear el magnetisme del cos amb el magnetisme planetari orientant el llit entre el nord i l’est.

- Evitar les radiacions elèctriques (mòbil, televisió, ordinador, cables elèctrics, etc) a les zones de casa on passem més hores: sofà, llit, taula.

- Caminar descalç per casa ajuda a descarregar el cos de les radiacions acumulades durant el dia degut a les soles sintètiques i aïllants del calçat.

- Passada una tempesta, obrir les finestres de casa per tal que entrin el ions restants en l’ambient.

I Alguns enllaços d’interès:

- AuS, Agrupació Arquitectura i Sostenibilitat

- Construcció ecològica, Xarxa Gabi Barbeta

- Geobiologia, Mariano Bueno

concursos d'idees. loteria dels arquitectes

2011-05-19T17:24:00.007+02:00

Aquest passat 2010, espairoux arquitectura vam rebre tres 2ns premis en diferents concursos (Escola bressol a Vilobí del Penedès, Edifici per la policia local a Lloret de Mar, i Centre Cívic a Roses). Per entendre’ns, la diferència entre quedar primers o segons suposa la recompensa de l’encàrrec del projecte i els honoraris que això comporta. Entre el segon i el darrer... la diferència tan sols és un número.

Fa quinze dies vam assistir a l’obertura de panells i exposició pública d’un concurs d’idees. Més de 50 propostes presentades, de les quals a primer cop d’ull, segons els nostres criteris, n’hi havia unes 20 que podien ser mereixedores de l’encàrrec. Propostes diverses però totes elles molt treballades, diferents maneres d’entendre l’espai i la col·locació d’una nova edificació. Moltes hores de feina darrera aquelles làmines. Molt de talent... però tan sols un guanyador podrà compensar-ne les hores de dedicació. I això que estem parlant d’un concurs que també té una petita compensació econòmica pel 2n i 3er premi!!

La falta de projectes en l’àmbit privat ha portat als estudis d’arquitectura a llançar-se cap als concursos públics. La situació econòmica de l’administració ha portat alhora a l’escassetat de concursos. El resultat, concursos de propostes gràfiques amb 100 participants. Una loteria, amb la diferència que no estem jugant sinó que estem treballant. Sincerament, no sé si això té cap solució, tampoc pretenc aportar-la escrivint això. Però fa falta reflexionar-hi. Què fem?

projecte de cap a angola: reutilitzant contenidors

2011-05-11T16:28:00.009+02:00

Que algú t’encarregui el projecte d’un centre d’atenció primària amb els temps que corren produeix un grau de satisfacció molt gran. Que l’edifici s’hagi de construir en el continent africà i amb el condicionant d’utilitzar contenidors marítims abandonats del port, es converteix en un repte.

El primer que vam fer en rebre l’encàrrec és recollir el màxim d’informació sobre els contenidors marítims i edificis ja construïts amb aquests elements. D’aquesta manera vam poder arribar a una sèrie de conclusions que ens reafirmaven la conveniència dels contenidors marítims pel projecte que teníem entre mans:

Reciclatge i reutilització. Els contenidors han d’entendre’s com una eina de reutilització de materials descartats per un ús concret i la possibilitat d’un reciclatge integral de tots els seus elements.

Prefabricats. Els contenidors ISO són elements prefabricats, compactes, sòlids, de parets d’acer i forjats de fusta, resistents a canvis de temperatura i a les agressions meteorològiques.

Rapidesa i senzillesa. La seva estructura permet un transport i construcció ràpid i senzill mitjançant l’apilament de varis elements, com si es tractés de grans peces de LEGO. Precisen d’una adequació mínima per tal de ser habitables, i dependrà de la decisió projectual si els contenidors estan totalment ocults o es prefereix preservar i intensificar el seu caràcter de producte industrial.

Readaptació. Els contenidors permeten que un edifici pugui créixer com creixen en els ports a base d’anar apilant contenidor un a sobre els altres i als costats.

Vam optar per un projecte que portava a l’extrem la idea de contenidors sencers, sense necessitat de partir-los o d’ajudar-nos d’estructures externes. Un CAP bàsic de 1.000 m2 pràcticament en una sola planta, on s’hi ubica l’accés, administració, àrea d’atenció continuada, pediatria i medicina general. En aquesta planta s’aprofiten les divisòries dels contenidors com a divisòries de les consultes. Una entrada mitjançant una àrea porxada creada pel vol dels contenidors que contenen la zona restringida, ubicada en planta primera. I captació de llum a través d’un pati intermedi que generava els dos volums creats per l’apilament dels contenidors. Estèticament, mostrem el producte tal i com és, rebutjant revestiments, abaratint costos i remarcant el caràcter industrial.

espairoux assistirà al I Congrés de bioarquitectura

2011-05-10T16:24:00.009+02:00

“Quina relació hi ha entre arquitectura, clima i salut? Dissenyem a favor del clima? Edifici malalt o persones malaltes? Com ens afecta el medi natural i l’artificial? Com triar un material saludable?”

Aquestes són algunes de les moltes preguntes que, girant sempre al voltant de la relació entre l’arquitectura i la salut, s’intentaran respondre al I Congrés de Bioarquitectura: arquitectura, clima i salut que es celebrarà del 18 al 20 de maig a la Sala d’Actes del COAC. Per dialogar i debatre sobre aquests temes s’han convocat un seguit d’arquitectes (entre els quals destaquen Pepe Llinàs, Benedetta Tagliabue o Alfons Soldevila), però també de periodistes, metges, aparelladors, físics, químics, biòlegs, farmacèutics, i també professionals provinents d’altres disciplines per prendre el pols al sector i reflexionar sobre el moment en el que ens trobem. Moment de crisi però també moment de creació d’expectatives i esperances en un futur més sostenible.

Jordi Mestrich, en representació d’espairoux arquitectura, assistirà al Congrés per intentar aprofundir en aquests temes, de manera que podem anar transmetent els coneixmeents que se'n derivin als futurs projectes del despatx.

Tota la informació de l’esdeveniment la podeu trobar aquí

però, en realitat... què fa un arquitecte?

2011-04-19T11:36:00.006+02:00

En resposta a la senzilla pregunta que ens han fet alguna vegada alguns clients o amics (o totes dues coses) de: “i què fa un arquitecte?” (normalment acompanyat d’un “a part de fer els plànols?” o “a part de fer cases?”). De ben segur que el que us hem contestat no ha estat del tot satisfactori, tenint en compte la complexitat de la resposta adequada.

Així doncs, avui provem de respondre-us.

Avisem d’entrada, que això és una opinió personal expressada lliurement, no pretenem fer cap manifest d’arquitectura, senzillament expressar la nostra opinió després d’uns anys de professió (la majoria en context de crisi). Demanem disculpes a tots aquells crítics d’arquitectura o teòrics de bona voluntat per les possibles imprecisions històriques o conceptuals que puguem cometre. Als de mala voluntat dedicar la frase del professor de marketing Javier Rovira: “A cazar se aprende en la selva, no en el Zoo”.

Deixant de banda les múltiples especialitats de la professió (docència, guia, crítica, especialista en instal·lacions, estructures, rehabilitació, sostenibilitat, urbanisme, etc), essencialment què fa un arquitecte?

Un arquitecte fa projectes arquitectònics.

I què és un projecte?

Segons definició del PMI (Project Management Institute):

Un projecte és “un esforç TEMPORAL que es realitza per a crear un producte, servei o resultat ÚNIC i que es desenvolupa de manera GRADUAL”.

Amb una definició tan àmplia, un projecte pot ser qualsevol procés que requereix planificació, consumeix recursos i es pot anar conduint per tal de realitzar un producte o resultat únic, i que té un principi i un final. Així doncs, des d’un casament fins a un sofisticat avió militar son fruit d’un projecte. Hi ha qui diu que la vida és un projecte però això formaria part d’un altre debat.

I què és un projecte arquitectònic?

Un projecte arquitectònic és allò que:

- Inclou paràmetres tècnics i mesurables d’un edifici, equipament o espai urbà com: el programa funcional, el pressupost, la tècnica constructiva, les normatives, etc.

- Inclou també, i això és el que diferència a l’arquitecte d’altres tècnics, paràmetres i voluntats no sempre mesurables com: la correcte integració de l’edifici en el seu entorn, la qualitat compositiva de les façanes, el llenguatge estètic, la disposició harmònica del conjunt volumètric, la qualitat lumínica d’un espai o d’unes vistes, la subtilesa de les ombres que es generen, etc.

El que diferencia un projecte constructiu d’un projecte arquitectònic, és la sensibilitat artística. I un arquitecte rep aquella formació humanística necessària per donar resposta a l’expressió cultural del moment en el que viu. És allò intangible que dóna identitat als edificis i a les ciutats, el que els fa habitables per algú tan complex com l’ésser humà.

La formació humanística és el que ha diferenciat a l’arquitecte de l’enginyer o d’altres tècnics que realitzen exclusivament projectes constructius.

Un exemple concret d’un bon projecte arquitectònic i urbanístic fou la transformació de la Barcelona olímpica del 1992. Es va adequar la ciutat al seu temps, cercant la contemporaneïtat sense perdre els referents històrics que la defineixen, dotant-la de les infraestructures i equipaments necessaris, obrint el seu front al mar. Es va situar la ciutat al món com un referent europeu de la ciutat mediterrània.

Però els arquitectes a vegades també han perdut el nord. El van perdre, fa un segle, quan estaven al servei de l’aristocràcia caduca, perdent-se en dissenys barrocs, tancats en sí mateixos, mentre els enginyers es dedicaven a innovar i progressar tecnològicament. I, al nostre entendre, l’ha perdut durant el temps de la “bombolla immobiliària” o durant l’anomenada era del “star system”, on moltes de les obres de l’arquitectura moderna han primat posicions estètiques de fotografia de revista i han incrementant exponencialment el cost final de l’obra. També en obra pública.

L’autor i crític d’arquitectura Llàtzer Moix, en el seu llibre “La ciudad de los arquitectos”, defineix la diferència entre els enginyers i els arquitectes de la següent manera:

“La diferencia –reducida al tópico- de mentalidades profesionales y de criterios operativos entre ambos gremios sería la siguiente: a la hora de proyectar, un arquitecto considera todos los parámetros posibles, aunque eso cueste más tiempo y dinero. Un ingeniero, por el contrario, considerará el parámetro principal y buscará el máximo grado de eficacia, sin reparar en las consecuencias secundarias”

Tot i ésser un tòpic s’ha de dir que aquesta definició ha estat i és veritat. Nosaltres com a arquitectes, i essent honestos, hem de dir que les posicions purament estètiques o formals han fet molt de mal a l’arquitecte i a la professió. Hem de dir que aquesta fou (i potser probablement encara ho sigui) la posició predominant inculcada a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.

Al llarg de la història l’arquitecte no sempre ha trobat l’equilibri entre els elements tècnics i els artístics, sovint s’ha decantant per la vesant artística o formal per sobre de les altres. I és així com ha estat etiquetat per la societat.

Al nostre entendre el bon arquitecte és aquell capaç de trobar la millor de les solucions arquitectòniques, però sempre dins de paràmetres objectius com el pressupost o el temps del que es disposa.

Per tant, ni cal deixar de banda elements tant importants com l’estètica o la integració en el lloc, ni temes tan essencials (sobretot en el context econòmic actual) com el pressupost.

Una vegada més la lluita per l’equilibri és el tema.

La cerca de l’equilibri i l’eficiència en un projecte s’acaben reflectint en l’obra, i en milloren el resultat. D’aquí que algunes de les millors obres d’arquitectura s’hagin realitzat en temps de relativa precarietat econòmica.

Arribats a aquest punt queden clares les intencions d’un arquitecte quan fa un projecte.

I això és tot?

Sovint (per no dir quasi sempre) un arquitecte també fa de gestor o coordinador del projecte. Quan un projecte és relativament petit o mitjà (per sota de dos milions d’euros de pressupost) la tasca de gestió del projecte s’acostuma a repartir entre el mateix arquitecte, el promotor, el constructor i l’aparellador, i no sempre en proporcions iguals ni sempre amb tots ells.

Cal tenir en compte que un projecte comença a partir d’una idea, sovint abans inclús de buscar una parcel·la on edificar. I això inclou paràmetres molt diversos com l’estudi de l’entorn, l’anàlisi del mercat, dels objectius, dels terminis, del finançament, dels riscos, dels protocols de comunicació interns de l’equip, de les gestions amb l’administració, amb les companyies, etc. En obres petites o mitjanes molts d’aquets paràmetres es coneixen just abans de començar l’obra, quan el projecte ja està definit i (amb sort) es gestionen per mitjà de la improvisació dels interessats.

Per tant, en projectes més complexos i de pressupost més elevat és necessària la figura d’un coordinador professional i especialitzat, i és aquí on apareix una de les altres especialitzacions de l’arquitecte, el “Project Manager”.

Un “Project Manager” és el màxim responsable de que un projecte arribi a bon port.

Tot i que la figura del Project Manager pot ésser assumida per un altre director, és molt recomanable que també ho faci un arquitecte, diferenciat de l’arquitecte projectista. D’aquesta manera el Project Manager com a coordinador d’especialistes entendrà les inquietuds de tots els actors del projecte, sense perdre de vista ni els paràmetres mesurables ni els formals.

Un bon símil per definir un Project Manager seria el de director d’una orquestra, que aconsegueix harmonitzar tots els músics per generar un bon concert.

En definitiva, aconseguir els objectius esperats sense perdre l’equilibri.

visita a compacthabit

2011-03-25T14:14:00.006+01:00

Amb la intenció de començar a prendre contacte amb metodologies d’obra que redueixin sensiblement el temps i augmentin la seguretat, abans d’ahir, el dimecres, varem anar a visitar la fàbrica de mòduls d'habitatges prefabricats de compacthabit a Cardona. Últimament aquesta empresa ha anat sortint als diferents mitjans de comunicació i sembla que, des de la seva creació l’any 2004, ara comença a ser una opció molt seriosa a l’hora de realitzar arquitectura modular.

La visita va ser d'allò més profitosa i ens va sorprendre gratament l'ambient de treball que s'hi respirava, tant pel que fa a l'activitat de la pròpia fàbrica com a la quantitat de visites que rebien. Ens va atendre en Sergi Bellorbí, responsable de marketing i vendes, i durant la visita vam tenir l’oportunitat de conèixer el Sr. Josep Tragant, principal ideòleg d’aquesta tipologia modular. El concepte bàsic d’aquest sistema (segons ens van explicar pioner al món)és el de realitzar mòduls d'habitatges executats com en una cadena de muntatge d'automoció. S'inicia el mòdul amb una estructura bàsica de formigó (una caixa totalment monolítica) i tots els industrials s'hi van afegint fins a deixar-l'ho totalment acabat. D'aquesta manera només cal transportar els mòduls a l'obra i connectar les instal·lacions. Els únics treballs que es realitzen in situ són els que hi hagi per sota cota 0 (com són els fonaments o l'aparcament) i els acabats de la coberta.

Varem tenir l'oportunitat de comprovar varis punts:

- Veure mòduls d'obres reals a punt de transportar (d’una residència d’estudiants a Manresa). En aquest sentit vam poder comprovar els revestiments utilitzats, o com en aquest cas, els no utilitzats, ja que es pot deixar l’interior sense revestiments, amb el formigó vist, que li donava una imatge una mica dura però bastant atractiva.

- Els habitatges arriben a una qualificació d'eficiència energètica A, el qual redueix dràsticament el consum energètic durant la vida de l'edifici.

- La reducció de temps de l’obra és simplement espectacular, podent construir un edifici de 30 habitatges en menys de 6 mesos Això s’aconsegueix ja que es pot, per exemple, treballar els habitatges i la fonamentació en paral·lel.

- La possibilitat de desmuntatge d’una obra: en aquest sentit ens van parlar de l‘exemple de l’Hospital Josep Trueta de Girona, que té un projecte per refer-lo que actualment per la falta de diner públic no es pot tirar endavant. Com que era inevitable la seva ampliació fins que hi hagi possibilitats de tirar endavant el projecte, es va optar per mòduls de compacthabit. Un cop es pugui tirar endavant el projecte, aquests mòduls es desmuntaran i es crearan diferents CAPs a partir d’ells.

Després de la visita, la nostra conclusió és que aquest sistema, que ja té un present ja que actualment s’estan realitzant varis projectes amb ell, també pot tenir un bon futur, ja que té molts avantatges respecte de l’obra tradicional.

recta final del ceip maçanet

2011-03-08T17:20:00.005+01:00

Aquest mes de març està prevista la finalització de les obres del ceip maçanet, iniciades el maig del 2010 (veure inici d'obres del ceip maçanet i la casa max). Actualment s’estan realitzant els últims retocs, acabant de pintar i ultimant els interiors. Ens fa molta il·lusió poder ja penjar algunes fotografies del resultat. Properament tindrem les fotografies finals i un article detallat explicant el projecte arquitectònic de l’escola.

textures d'obra (I)

2011-03-01T13:08:00.008+01:00

Textura és la capacitat per captar visualment i tàctil les propietats d’una superfície, així com les sensacions que produeix.

l'arquitectura de la felicitat

2011-02-15T15:13:00.005+01:00

Navegant per internet hem trobat aquest decàleg que no per dir coses òbvies deixa de ser interessant. Segurament, al projectar un habitatge, el resultat seria molt més satisfactori si abans de res ens el llegíssim un parell de vegades. El seu autor és Luis de Garrido (http://www.luisdegarrido.com/contenido.html), un arquitecte dedicat a l’arquitectura sostenible; haig de dir que no n’havíem sentit a parlar però ens semblava interessant penjar-ho (Anotem els 10 punts del decàleg i en fem un breu comentari):

1. Il·luminació natural: Que la llum natural arribi a tots els ambients!!

2. Transpirabilitat (o ventilació natural continuada): Que es renovi l’aire de l’habitatge sense afectar-lo climàticament!!

3. Senzillesa tecnològica: Que només fem ús del electrodomèstics i tecnologia imprescindibles!!

4. Naturalitat en els materials: Aprofitem els materials i recursos naturals i locals i amb menys consum energètic!!

5. Disseny arquitectònic senzill: Que els espais siguin senzills i flexibles!!

6. Colors adequats: Utilitzem els colors que aconsegueixin més benestar!!

7. Sensació de seguretat i intimitat: Que l’habitatge tingui contacte amb la natura i l’exterior sense perdre la intimitat ens els espais més privats!!

8. Variabilitat tèrmica estacional: Fem un habitatge fresc a l’estiu i càlid a l’hivern de forma natural, sense gastar energia!!

9. Absència d’elements patògens: Evitem tots els materials no reciclables, tòxics, etc... !!

10. Mínim manteniment: Evitem materials que requereixin un alt grau de manteniment!!

Reflexionem-hi!!

fibs sant hilari

2011-02-01T18:02:00.006+01:00

Aquest projecte neix de la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Hilari Sacalm amb la Fundació Família i Benestar Social (FIBS). En uns terrenys de la carretera de la Font Picant, a l’extrem nord de la població, on encara s’hi ubiquen moltes empreses de la indústria de la fusta, s’ha guanyat una parcel·la on ubicar-hi un edifici de 20 habitatges, aparcaments i trasters, destinats a protecció oficial. Aquesta parcel·la trapezoidal té unes mides de 30 metres de façana a la carretera i una profunditat entre 21 i 24 metres. La profunditat edificable és de 16 metres, alçada PB+2 i una planta altell habitable que s’haurà de retirar 3 metres de façana.

El nostre projecte parteix d’una planta tipus on casem l’estructura de pòrtics de 5x5 amb habitatges d’uns 10x7,5. La gran profunditat edificable ens obliga a pisos davant (oest) i pisos darrera (est). En planta baixa repetim l’esquema afegint-li l’accés a l’edifici, a la planta soterrani i els locals d’instal·lacions. En la segona planta mantenim l’esquema al carrer (3 habitatges) però darrera doblem el nombre d’habitatges (6), que seran dúplex i tindran els dormitoris en la planta altell. Cada habitatge consta de sala d’estar-cuina-menjador, 3 dormitoris, 1 bany i 1 safareig. A més, tots gaudeixen d’un balcó en la sala d’estar que emfatitza la relació interior-exterior.

Cal destacar en aquets edifici (projecte 2007) la implantació d’un sistema estructural pre-industrialitzat en el seu 90%.

El resultat és un edifici senzill però amb una estètica moderna i un grau de funcionalitat molt elevat.

lleida 13

2011-01-20T17:49:00.005+01:00

Aquest dimarts vàrem poder anar a fer les fotografies a l’habitatge LL-13, obra finalitzada el desembre de 2010. Aquest és un projecte de reforma senzill. En un habitatge clàssic caracteritzat per murs de càrrega i una distribució a base de petites estances (sala, cuina, 4 dormitoris, 1 bany, 1 lavabo i safareig), li vam donar la volta, reduint estances, unint-les si convenia i ampliant-les quan calia (sala d’estar-cuina en un únic espai de 30 m2, ben il·luminat, 3 dormitoris, 2 banys complerts i safareig).

El resultat, un habitatge amb espais més amplis i lluminosos, més adequat a la solució funcional que buscaven els seus propietaris.

bon nadal

2010-12-21T14:59:00.004+01:00

Els nostres millors desitjos per aquestes festes i per l’any que estem a punt d’estrenar!!!

dinar de nadal

2010-12-20T13:30:00.006+01:00

Ahir diumenge dia 19 de desembre varem celebrar el tradicional dinar de Nadal d’espairoux. Aquest any ens varem decidir pel restaurant Santa del cuiner Paco Guzmán, a l’Avinguda Meridiana 2, en una de les cantonades del Parc de la Ciutadella. Un menú degustació força econòmic basat en una cuina de mercat realment molt interessant. Molt recomanable.

I a continuació us deixem les fotografies de l'esdeveniment, amb les “jefas” i els “currantes”

centre cívic roses

2010-12-17T13:47:00.007+01:00

Espairoux Arquitectura + Josep Carreté hem estat guardonats aquest novembre amb el 2n Premi i Accèssit del concurs de projectes amb intervenció de jurat per a la redacció del projecte bàsic i executiu d’equipament cultural a la riera ginjolers de Roses, on s’hi van presentar 90 equips. Davant la quantitat de propostes, el jurat va haver d’exposar els panells al castell de la Trinitat per poder escollir el guanyador i els dos accèssits.

La nostra proposta consistia en un edifici molt obert en planta baixa a la riera ginjolers i al poble, amb una sèrie d’espais de trobada en el seu interior en forma de grades que actuaven de nexes d’unió entre plantes, apropant-les o fins i tot fusionant-les i generant el que anomenem Supra-Espais. Una idea ambiciosa però que responia a les necessitats de comunicació entre espais en un edifici de 5 plantes, i al mateix temps donava una gran riquesa espacial.

Exteriorment, el centre cívic es recobria amb una gelosia ceràmica de color terrós, com una idea absolutament mediterrània, la sorra de la platja, el cel, i el mar al fons, a l’horitzó de la riera ginjolers; o bé com un vas de ceràmica que vessa civilització, recordant l’antiga Rhode. Aquesta segona pell per darrera la façana vidriada de l’edifici conferia protecció als espais de taller sense perdre la relació amb l’exterior.

triennal del baix llobregat, garraf i anoia '08

2010-11-10T17:43:00.006+01:00

Amb una clara voluntat de fer més participativa la Triennal de l’any 2008, es va vincular el certamen amb la convocatòria d’un concurs adreçat a joves arquitectes (fins a 30 anys) per al disseny i coordinació de l’exposició. En el plec de condicions, es requeria que la proposta es recolzés 3 punts clau: la sostenibilitat/reciclabilitat del material utilitzat, la itinerància de l’exposició i l’economia.

La proposta presentada sota el lema RE-TUB obria un nou horitzó de possibilitats en la reutilització de productes quotidians. En aquest cas, proposava reutilitzar un dels elements més comuns dels despatxos d’arquitectura: els suports de cartró tubular del rotlle de paper de plotter. La seva gran inèrcia i resistència, capaç de formar una estructura tubular tridimensional de gran resistència, generava un univers de possibilitats espacials, a cost zero, i reutilitzat 100%, només amb l’ajuda d’unes petites unions realitzades amb fusta sobrant del taller. En la proposta de l’exposició aquestes estructures tridimensionals formaven el suport de les lones on s’exposaven els projectes finalistes.

Aquesta idea va ser la guanyadora del concurs organitzat pel COAC basant-se en les tres premisses que es citaven al plec: sostenibilitat i reciclabilitat, per basar-se en tubs de cartró de plotter units per nusos de fusta; itinerància, per l’autonomia del sistema envers l’espai d’exposició i senzillesa de muntatge del sistema que el fa fàcilment transportable; i economia, ja que el preu del material és baix, sinó zero, i l’esforç econòmic pot recaure en els panells expositius.

La innauguració de l’exposició es va realitzar el dissabte 8 de novembre del 2008 a l’edifici de Foment Vilanoví de Vilanova i la Geltrú. A partir d’aquí va anar itinerant per diferents espais de poblacions del Baix Llobregat, Garraf i Anoia que ho van sol·licitar.

habitatge TARR

2010-11-03T13:58:00.011+01:00

Ens trobem en un edifici típic dels anys 40, just al límit entre el característic barri de l’Eixample i el de les Corts. El propietari ens comenta que l’habitatge a reformar té una superfície d’uns 140 m2, i que aprofitant la ventilació creuada a carrer i a pati d’illa, vol realitzar la reforma en dues fases: mentre visqui amb la parella i no tingui fills, utilitzaran la meitat del pis per viure i llogaran l’altre meitat com a despatx. La condició és que sigui perfectament habitable un cop hagi acabat la primera fase de la reforma, i que en la segona no s’hagi d’actuar sobre la primera.

Es decideix mantenir el rebedor com a espai comú entre l’habitatge i el despatx. En l’espai d’habitatge es proposa una suitte amb bany incorporat (des del qual s’accedeix a través de l’espai de piques per evitar doblar passadís) i una gran sala d’estar. La cuina es manté en la seva posició tot i que s’amplia guanyant superfície a l’antic espai de lavabo i safareig. Entre el rebedor i la sala, l’antic pre-living es converteix en un estudi. Totes les estances es dimensionen per a un pis de 140 m2 i no com els 70 m2 que seran habitables en aquest moment. La zona de despatx es manté sense actuar-hi.

La idea és en un futur convertir la zona de despatx en una zona amb 3 dormitoris, 1 bany complet i 1 sala de planxa amb safareig. La zona habitable en la primera fase quedarà intacta.

* fotografies de la cuina cedides per GE Interiorismo

** projecte d'espairoux arquitectura + Marta Hombravella

nou despatx

2010-09-02T17:22:00.014+02:00

Hem aprofitat les vacances d’estiu per mudar-nos al nostre nou despatx. A partir d’aquest setembre la nova adreça on ens trobareu és la següent:

Carrer Comte d’Urgell 55 1er 2a

08011 Barcelona

T 697281077

roux@coac.cat

les cabanes de cervià (III): la vall

2010-06-28T17:22:00.006+02:00

La comarca de Les Garrigues constitueix un territori elevat on la majoria dels rius nascuts a la Serra de la Llena han erosionat el terreny, creant un paisatge de petites valls i barrancs estrets i deixant petites esplanades trencades en el seu camí cap al riu Segre. És per aquest motiu que és molt habitual en aquesta zona trobar petites coves o entrants a la roca que temps enrere han servit de refugis per a ramaders i amagatalls en l’època de la guerra civil. Algunes d’aquestes coves s’anomenaven coves murades ja que es creava un mur al seu davant, deixant un espai resguardat i interior.

La cabana objecte del projecte és una mescla entre la cova murada (encara que en el moment de la visita la major part del mur ja estava enderrocat) i una edificació al seu damunt. El desús dels anys fa que la cabana sigui pràcticament inaccessible i la cova se’ns presenti invisible darrera els arbustos i matolls.

La nostra proposta consisteix en mantenir una part de la cova murada, però descobrir l’altra part per tal de fer-la accessible, mitjançant un paviment que invita a entrar i gaudir de la seva ombra i resguard. I per altra banda, rehabilitar la l’edificació sobre la cova fent-la accessible tot afegint-li un nou ús tal i com ja vam fer amb la cabana del Molí Nou.

inici d’obres del ceip maçanet i la casa max

2010-06-16T18:44:00.007+02:00

Aquest mes de maig passat vam iniciar dues obres que són molt importants pel nostre estudi per diferents motius.

En primer lloc, la casa MAX, un habitatge unifamiliar aïllat a Parets del Vallès. Fou el primer encàrrec propi d’habitatge unifamiliar dins d’espairoux arquitectura. Nosaltres vam començar a projectar conjuntament a finals del 2006, tot i que abans havíem tingut encàrrecs que realitzàvem individualment a les tardes al local de Sarrià. Tot i ser un encàrrec de mitjans 2007, per diferents motius externs a l’equip tècnic es va anar endarrerint l’inici de les obres... fins al 2010. Tot i això, l’execució ja està en marxa i això ens deixa molt satisfets. Esperem poder explicar el projecte amb més detall un cop més avançades les obres.

I en segon lloc, el CEIP Maçanet, una escola de 2 línies d'infantil i primària a Maçanet de la Selva, que realitzem conjuntament amb Aquidos Arquitectes SL, amb els quals vam guanyar el concurs de GISA. Aquest projecte suposa un salt als edificis d’equipaments, ja que fins ara en aquest àmbit només havíem realitzat avantprojectes i projectes bàsics. De moment en les fotografies no s’intueix encara la volumetria, penjarem més informació properament.

les cabanes de cervià (II): el coll de sant bernat

2010-06-10T17:28:00.006+02:00

Coll de Sant Bernat és una cabana molt més característica de la zona de les Garrigues. Es tracta d’una típica cabana de volta, construccions de pedra seca que combinen una estructura molt sòlida amb una estètica molt peculiar. El seu ús era de refugi per l’agricultor davant dels canvis de temps, molt extrems en aquesta comarca (estius per sobre dels 40 graus i hiverns per sota dels 0) pel que les seves parets són extraordinàriament gruixudes i els canvis de temperatura en el seu interior són mínims.

En aquest cas ens trobem una cabana amb un estat molt precari, és necessari refer la volta pedra a pedra numerant-les per mantenir-ne la posició, i s’opta per intervenir en la seva façana. Les parts que havien quedat derruïdes en façana es refan amb pedra de la zona, i es reforça els laterals. Es decideix, a més, augmentar les obertures de manera que pugui participar l’interior de l’exterior quan es cregui necessari. Els brancals es mantenen i el vell dintell es reutilitza com a banc a l’exterior.

les cabanes de cervià (I): el molí nou

2010-06-08T18:26:00.003+02:00

El Molí Nou és la primera de tres actuacions realitzades al camp de les Garrigues, on havíem de rehabilitar 3 cabanes.

Per fer una mica d’història, les cabanes són construccions molt humils (de pedra o fang) que es construïen als extensos trossos de secà per desar les eines i també per aixoplugar-se o fins i tot dormir-hi quan les jornades de treball al camp es feien llargues i la nit queia a sobre. La introducció de tractors per facilitar la feina va anar deixant aquestes cabanes en desús, i d’aquí el seu deteriorament al cap dels anys. L’encàrrec consistia doncs en arreglar aquestes construccions antigues amb el propòsit de recuperar una part de la seva història i afegir-li un nou ús: poder realitzar trobades amb la família i amics i gaudir del paisatge que els havia vist crèixer.

En el cas del Molí Nou, ens trobem amb una construcció de 4x9 metres enmig d’una zona planera comparant-la amb l’irregular terreny que caracteritza les garrigues. La cabana és de pedra, amb poca obertura i coberta inclinada de teula.

Es decideix no actuar tant en la pròpia construcció més enllà de rehabilitar tot allò que està en mal estat i en canvi apostar per incorporar l’entorn, aprofitant la zona planera, dins el projecte. Aquest passa per una pavimentació dels voltants de la cabana i la nova construcció d’un espai porxat exterior que dialogui amb l’antiga edificació. Així, a l’ús d’un possible allotjament “temporal” de la cabana, hi afegim un espai més domesticat on realitzar àpats a l’aire lliure amb la família gaudint del paisatge de secà, entre oliveres i ametllers.

loft cristina barcelona

2010-06-03T18:17:00.013+02:00

Aquest és un d’aquells petits projectes que solen agradar als arquitectes perquè amb un sol gest es resolen moltes coses alhora. La Cristina es va presentar al nostre estudi amb un local-habitatge en planta baixa, d’uns 12x4 metres (que s’estrenyia a la seva part central), 4 metres d’alçada i il•luminació des del carrer i sortida a un pati posterior. Tot absolutament buit i diàfan.

La solució va passar per crear un volum tancat a la part més estreta que contingués els serveis de l’habitatge (bany i cuina), i enfonsar-lo de manera que guanyàvem la possibilitat d’un altell en aquesta part central. D’aquesta manera, es definien tres espais connectats visualment però cada un amb el seu ús molt marcat: L’estudi, que es relaciona amb el carrer i l’espai d’accés; el dormitori, que ocupa la part superior del volum tancat, aprofitant que és una zona més fosca; i la sala d’estar-menjador, que obrim al pati posterior i gràcies a l’obertura del mur és una extensió de la pròpia sala.

El resultat és un habitatge amb molta llum on trobem una successió d’espais entrelligats entre ells: el carrer, l’estudi, el dormitori, la sala d’estar i el pati.

habemus facebook!!!

2010-05-26T11:58:00.007+02:00

A partir de ja ens podeu trobar al facebook. Aquí podreu consultar i comentar imatges i fotografies que anirem penjant sobre l’evolució dels nostres projectes i obres.

Us hi esperem!

el dia que vam ser els primers perdedors

2010-05-25T13:05:00.016+02:00

O el que és el mateix, el dia que vam obtenir el segon premi en el Concurs de projectes per a la construcció de la llar d’infants de Vilobí del Penedès i ordenació del seu entorn. Aquest és un concurs que vam presentar al setembre del 2009 juntament amb en Josep Carreté, una pràctica aquesta de participar amb el seu despatx que ja comença a ser habitual i la veritat que estem molt satisfets amb els resultats que anem obtenint a nivell de projectes.

Deixant de banda les característiques de la proposta presentada, el que és més interessant és com hem d'entendre una segona posició en una licitació on es presenten unes 40 propostes: per una banda, el segon és el primer perdedor, i desanima una mica el fet de quedar-se a les portes d’una adjudicació; per l’altra, és evident que hi ha una bona feina al darrera quan la nostra proposta és la segona més puntuada, i això ens anima a seguir presentant-nos. Crec que això últim té més pes, per tant continuarem en aquest difícil camí que són els concursos públic d’arquitectura (i tant difícil, tot i que això ho deixarem per discutir en un futur article).

sempre roux…

2010-05-19T18:30:00.005+02:00

Des d’espairoux arquitectura, obrim un nou bloc i seguim la feina iniciada a http://www.espairoux.wordpress.com/ ara fa dos anys, que per diversos motius, ha estat injustament abandonada aquests últims temps. I parlem d’obrir perquè encetem el bloc i una etapa en què volem més connexió amb aquells que vulguin participar i acompanyar-nos en el camí. Però també parlem de seguir perquè l’activitat a l’estudi d’arquitectura no ha cessat, sinó que continua. La nostra absència del bloc ha estat només un parèntesi a la xarxa, ja que des del 2008, hem seguit creixent primer com a persones, després com a arquitectes i finalment com a despatx. Hem afrontat i solventat diferents projectes que ens han posat a prova en àrees molt variades de la nostra professió. I ens hem adaptat a les noves xarxes socials incorporant-nos al facebook. I tot això en una època molt difícil, la més difícil, per a la nostra professió.

Sense allargar-nos més, intentarem que el present bloc sigui un punt de trobada per a conèixer els nostres projectes, les nostres inquietuds, i en definitiva tota l’activitat que desenvolupem des de l’estudi.