DLT17 o la increïble mutació de dues oficines en dos habitatges

Un altra obra finalitzada aquest mateix estiu. En una de les millors zones de Barcelona, a cavall entre Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, trobem el barri de Putxet-el Farró. L'Israel ens va mostrar els dos locals d'oficines que allà hi tenia, ocupant tot l'entresòl d'un edifici d'habitatges en cantonada. La zona és majoritàriament residencial i les oficines no hi tenen massa sortida. El seu gran dubte sorgia de la conveniència de transformar-ho en 2 habitages grans, 3 de petits o 4 lofts.

Vam realitzar 3 propostes, una per cada possibilitat en nombre d'habitatges. En una època on cada cop els pisos són més petits, es va apostar per tot el contrari, per 2 pisos d'aproximadament 150 m2 cada un, amb un programa bàsic de sala d'estar (divisible en dos espais), cuina, 3 dormitoris, 3 banys i una terrassa. El resultat ha estat uns pisos amb espais molt generosos, amb bona il·luminació natural aprofitant les obertures ja existents, i mantenint l'estètica en façana de l'edifici.

Per més informació i imatges podeu visitar Interior DLT17.

reinventar la professió de l'arquitecte

Aquest és un article de Juli Capella que el 5 de maig va escriure a El Periódico de Catalunya. Ha passat més d’un any però segueix essent un text d’actualitat, i va bé recordar-lo.

"Els anys 70 els professionals de moda van ser els fotògrafs, els 80 els modistes, els 90 vam triomfar els arquitectes, i la primera dècada del segle XXI regnen els cuiners. Però per sobre de tots, sempre han destacat els músics, posant banda sonora a cada època.

Ahir, el gremi d’arquitectes vam votar per elegir representants per al nostre col·legi professional, el COAC, en un altre temps institució sacrosanta del que va ser una professió respectada juntament amb il·lustres metges i advocats. Però ha plogut molt i ara, en hores baixes, ningú decent recomanaria als seus fills estudiar aquesta incerta carrera. Estem en decadència, per la crisi i per cabuts. Tenim molts comptes pendents: el primer, diferenciar entre arquitectura i la mera construcció, que no són el mateix, com prou bé es pot comprovar en qualsevol perifèria urbana. Segon, alliberar-nos de dos extrems, la firma buròcrata o la divinitzada. Tercer, assumir que els enginyers i els aparelladors han sabut resoldre més bé que nosaltres moltes tasques constructives. Per tant, hem de reinventar la nostra professió amb un enfocament més humil, i, a la vegada, més ambiciós. Estem per resoldre problemes espacials amb responsabilitat social i amb un enfocament integral de la qüestió. I això no ho sap fer ningú més. Tenim capacitat per humanitzar la tasca del formigó, més enllà del seu caràcter pragmàtic o de la fita estel·lar. ¡Què importa que el visat sigui o no sigui obligatori! No podem lamentar-nos per privilegis perduts. Hem de tornar a demostrar que sabem crear ciutats millors. Hem de convèncer que continua sent imprescindible que algú amb formació universalista enfoqui els problemes edificatoris amb art i enginy, i no només amb càlculs. L’eficàcia ha produït molts més monstres que el cop de geni. Només un arquitecte és capaç d’imaginar una proposta orgànica que va des del cargol fins a la globalitat. La creativitat, i no només el compliment de la normativa de torn, ha de ser l’estendard de la nostra preciosa professió, que ara viu la desafecció del príncep i la sospita ciutadana."

un àtic a la diagonal

Aquest estiu van finalitzar les obres a l’Àtic Diagonal, un projecte que venia del 2008 però que s’ha executat aquest últim any. El projecte parteix d'un local destinat a oficina. Aquets es troba situat sota el terrat d'un edifici de l'avinguda Diagonal, en l'antic espai de les carboneres. El propietari considerava que mantenint l'ús d'oficina, el terrat del que gaudia l'immoble no era aprofitable.

La solució va passar per fer un canvi d'ús de local a habitatge, generant una franja de serveis (cuina i 2 banys) i una franja servida (2 dormitoris i una sala d'estar). Les finestres al carrer són d’una forma ovalada molt característica, no massa generoses en quant a tamany, i la franja servida necessitava guanyar llum a través de la franja de serveis. És per això que les connexions visuals entre una franja i l'altra són constants, i s'emfatitzen amb el pati que il·lumina la sala i el rebedor i ens dóna accés al terrat. Un terrat que ocupa pràcticament tota la superfície de l'habitatge, i que s'ha reaprofitat com lounge exterior.

El resultat és un habitatge en dues plantes, una d'accés on trobem tot el programa de sala, cuina, banys i dormitoris, i una segona planta que esdevé un espai exterior privat amb unes vistes privilegiades per sobre la ciutat.

Per més informació i imatges podeu visitar Àtic Diagonal.

el parc del poblenou, connexió del nucli antic del barri i el mar

Article publicat al número 68 de la Revista el Poblenou

Un paisatge típicament mediterrani de dunes i pinedes actua de transició entre la platja i l’àrea urbana 

Els Jocs Olímpics del 92 van suposar un seguit d’actuacions per Barcelona, però especialment pel Poblenou. Amb l’objectiu de condicionar el front marítim de la ciutat i netejar-ne la imatge industrial, s’hi va ubicar la Vila Olímpica, es va construir un nou port esportiu i es van recuperar les platges. Amb tot, també va aparèixer una nova infraestructura, la ronda litoral, que es va situar a una cota inferior al nivell del carrer amb la voluntat de connectar les principals artèries rodades del barri amb la zona de la platja. Però la decisió més interessant en aquest sentit va ser la cobertura d’aquesta via entre els carrers de Llacuna i Bilbao. Un aspecte que no formava part del projecte inicial i que només va ser possible gràcies a la mobilització del barri i de la FAVB. D’aquesta mobilització se’n va derivar el compromís que va permetre fer el parc i recuperar la connexió entre el nucli antic del Poblenou i les platges del Bogatell i la Mar Bella.

Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell van dissenyar aquest nou espai de gairebé 12 hectàrees. En paraules de l’arquitecte navarrès Ramon Garitano “una ambigua franja costanera que no és prou estreta com perquè la ciutat tregui el cap al mar (...) ni tampoc prou ampla per admetre la instal·lació d’amplis espais lliures i equipaments que a la manera d’algunes ciutats europees estableixi una relació de la ciutat amb la platja més distant, menys quotidiana”. El resultat és la invenció d’un lloc inexistent fins llavors. Un parc que transita entre la finalització de la ciutat edificada i la prolongació de la platja cap a l’interior, reproduint un paisatge característicament mediterrani de trobada entre la terra i el mar. I tot i que la majoria de cartells d’informació del parc ens l’intenten explicar de terra cap al mar, segurament es fa més fàcil d’entendre a la inversa, de la platja cap a l’interior, com la reconquesta de la natura d’una part de la ciutat.

Es tracta d’un projecte auster, sense grans pretensions formals, que comença amb el mar i la seva trobada amb la sorra de la platja. Just a la riba i davant d’un dels espigons, s’hi ubiquen els sobris edificis d’una base nàutica, que evoquen una cala mediterrània amb el seu petit port resguardat per dunes. Una d’elles irromp des de la platja i ondula capritxosament el terreny, generant un seguit de racons protegits del vent de llevant i obrint nous camins. Les dunes són la idea mare del parc del Poblenou. Una forma natural amb escassa vegetació, bàsicament arbustos i canyissars, molt propera i coneguda però alhora tan indomable, tan inquietant. Per remarcar aquesta sensació misteriosa, les restes del vaixell libanès Ashraf II, que va quedar un llarg temps abandonat a la platja, van ser reutilitzades com a elements destacats del parc. Aquest paisatge es va transformant un cop travessada l’avinguda litoral. Les ondulacions van minvant i donen pas a grans esplanades de gespa que finalitzen en una frondosa pineda on s’hi mesclen altres espècies autòctones com l’olivera, el garrofer o la figuera. I just passat el bosc, la ciutat. A tocar del passeig de Calvell, una ampla vorera actua com a límit inequívoc, que no frontera, entre la natura i l’àrea urbana. Un límit només desdibuixat per la prolongació dels carrers del nucli antic, que esdevenen camins de tornada que recorren el parc del Poblenou en direcció a la platja. La ciutat estira els seus dits com a últim intent per tocar el mar.

Els diferents espais que recrea el parc mitjançant aquest joc entre allò natural i allò urbà l’ha fet atractiu pel ciutadà. Parelles fent-se el primer petó, pares amb el cotxet, nens jugant a pilota, skaters demostrant les seves habilitats davant l’atenta mirada dels passejants, i fins i tot famílies al voltant d’un pic-nic al sol del diumenge. I això sumat als amants de la platja, que jauen a la sorra, es banyen, juguen a volley, passegen. Sens dubte indicatius que el Poblenou ha redescobert el mar. Però sembla que per ara no se l’ha acabat de fer seu del tot. Com si hi hagués cert recel entre el barri i la franja costanera, tants anys allunyada per la invasió de vies de tren i edificis industrials. Exceptuant el ramblejar quotidià dels poblenovins que s’estira amb naturalitat fins a la platja, sembla que encara costa d’entendre la prolongació del barri més enllà del passeig Calvell. Potser la nova façana construïda amb banals edificis d’apartaments no hi ajuda massa. O potser s’ha associat aquest parc litoral i la recuperació de les platges a un turisme ansiós de sol i platja, ja sigui estranger o d’altres punts de la ciutat. Per altra banda, també podria ser que pel fet de ser una àrea oberta, sense tanques i amb molta zona verda, es considerés que compleix amb cert èxit la seva funció i no fos necessari donar-hi més voltes. Al cap i a la fi, la millor valoració que es pot realitzar de l’èxit d’un parc és la quantitat i qualitat de vida que es desenvolupa en els seus espais.

exposició: retrospectiva de francesc català-roca

Font: CX Catalunya Caixa Obra Social

Francesc Català-Roca (Valls 1922-Barcelona 1998) és un dels noms més destacats de la fotografia europea contempòrania. Va ser l’impulsor d’una nova manera d’entendre la fotografia, i es va anticipar a Cartier-Bresson com a fotògraf de l’instant decisiu: “El fotògraf sempre dubta: quin angle agafar, quin diafragma i quina velocitat cal triar, quina pel·lícula cal preferir... No ha de dubtar mai a l’hora de disparar”.

Tot i que és conegut sobretot per la seva fotografia documental dels anys cinquanta i seixanta, també va ser molt important la seva faceta com a fotògraf d’arquitectura, a la qual s’hi va dedicar intermitentment. Obres de Pratsmarsó, Coderch o Bonet Castellana van ser captades pel genial fotògraf. Les visions diagonals, els picats i els contrapicats, i la magnificació dels detalls i el geometrisme caracteritzen aquesta vessant de la seva obra. “Cal visitar el lloc, després de pensar-hi i, finalment, buscar-lo de nou i trobar-hi l’angle o la visió que el resumeixi i l’expressi de la manera més eloqüent”.

Del 19 de juliol fins al 25 de setembre podem gaudir de part del llegat de Català-Roca a la Sala d’Exposicions CX de l’edifici de La Pedrera. Entrada gratuïta.

recordant l'albert illescas (1940-2011)

El vaig tenir de professor a l’Escola, a tercer curs. Dur, però amb raó, sobretot amb els que necessitàvem una empenta per entendre els valors de l’arquitectura. Vaig suspendre, crec que merescudament, tot i que en aquell moment no ho veia així. Havia treballat molt i no ho acabava d’entendre. L’últim dia de curs es va acostar a mi i em va dir: “l’últim projecte que has fet és de notable, però estaria bé que féssis un any més”. Tampoc no vaig poder escollir cap altra opció. De totes maneres, després de 10 anys puc dir que tornar a fer el tercer curs va ser la millor opció.

Us deixo un fragment de la seva conferència “recomanacions als futurs arquitectes” (novembre 2006-agost 2007) que he extret de l'article de la Revista Diagonal "en record d'ALBERT ILLESCAS":

“La bona arquitectura és la que pot agradar a la meva dona, una dona d’arquitecte que amb els anys ha esdevingut una experta en fruir espais, llums, materials, mides i proporcions; educada en la dura escola del viatge arquitectònic, capaç de distingir a Manhattan un gratacel d’en Pei o del SOM entre un bosc d’altres. Un dia fent un cafè al bar del Museu Aalto de Jywaskyla va dir-me: “Aquest arquitecte sí que m’agrada, perquè a part de bonic o lleig, em fa venir ganes de viure a les seves cases, d’habitar els seus edificis”. L’Aalto ho va dir millor, però en el fons vol dir el mateix. D’això es tracta l’arquitectura. Això he tractat de fer tota la vida. Sembla poc però és molt. Tota la resta, com deia al començament, ho he gestionat força malament. Ni currículum, ni reconeixement, solament el dels pocs clients o amics que han viscut en les meves cases. Llàstima que siguin tant pocs, però he aconseguit part del que somiava quan aprenia en aquesta Escola.

Això demostra que no cal fer-me cas, ni tampoc fer el contrari del que dic. Feu el que pugueu, però, això sí, tracteu que el que feu no us porti a avergonyir-vos de vosaltres mateixos.”

la diagonal, porta d'entrada al poblenou

Article publicat al número 67 de la Revista el Poblenou (Maig 2011)

L'obertura del tram de la Diagonal des de la plaça de les Glòries fins al mar i les actuacions que giren al seu voltant han generat una nova entrada al Poblenou. Històricament, el barri s'ha mantingut sempre aïllat de la ciutat, separat d'ella per la zona industrial que li dóna el caràcter obrer. L’actuació urbanística a Glòries havia de reparar aquesta situació. Però més enllà de crear un punt d'unió amb el centre, la proposta de donar continuïtat a la gran avinguda de Barcelona ha esdevingut més aviat l'aparició d'un punt d'accés, de rebuda, una porta. O aquesta és la sensació que es té en creuar les Glòries tot resseguint la Diagonal en direcció al mar. És cert que el planejament ideat per Ildefons Cerdà s'estén a banda i banda de la plaça, fins arribar al Fòrum. Com també és cert que l'avinguda Diagonal no comença ni acaba en aquesta plaça. Però marca un punt d'inflexió. L'aire de mar es comença a sentir amb més força. El tramvia, les bicicletes i els peatons prenen protagonisme als vehicles motoritzats. La ciutat clàssica deixa pas a noves ordenacions de les edificacions i a espais lliures més generosos. Deixem enrere el vell Eixample i entrem al modern Poblenou.

La nova Diagonal, inaugurada oficialment l’últim dia de febrer del 1999, reflexa la intenció d'obrir la ciutat de Barcelona al mar. El seu disseny tipus boulevard central, reduint carrils al vehicle privat i  potenciant l’espai pels passejants, les bicicletes i el transport públic, li confereixen un caràcter innovador. La torre Agbar presideix l'avinguda. Majestuosa, imponent, s'enlaira per cridar l'atenció, per fer-se visible des de tota la ciutat. Es tracta d'un edifici d'oficines de 142 metres d'alçada i 31 plantes, ni més ni menys que el tercer edifici més alt de Barcelona. Només queda per darrera de l'hotel Arts i la torre Mapfre, a la Vila Olímpica, amb 12 metres més. Pel seu arquitecte, Jean Nouvel, però, la torre Agbar “no és una torre, un gratacels, en el sentit americà. És més aviat una emergència, sobressortint de manera singular al bell mig d'una ciutat tranquil·la (...) és una massa fluïda que irromp a través del sòl com un gèiser amb una permanent i calculada pressió”. I segurament no li falta raó, ja que l'edifici no és el tradicional gratacels. La seva forma orgànica i els materials de façana, evocant l'aigua mitjançant un joc de gairebé 60.000 lames de vidre, el converteixen més aviat en una fita, un punt de referència visible des de qualsevol punt de Barcelona. Sobretot de nit, quan les llums blaves i vermelles banyen la ciutat com si fos un far.

La verticalitat de la seu corporativa d'Aigües de Barcelona contrasta amb l'horitzontalitat de l'edifici que ens rep a la banda muntanya de l'avinguda: el centre comercial Glòries. Sobre l'antiga fàbrica Olivetti, i aprofitant un dels vells edificis, s'alça una edificació de més de 250.000m2 que conté botigues, cinemes, oficines i aparcaments. És una de les construccions deganes de la zona, ja que ens hem de remuntar a l'època dels jocs olímpics i la febre immobiliària. Potser per això, pel fet de construir-se quan la zona encara no estava consolidada i molt abans de l'aprovació del planejament del 22@, el centre comercial es tanca en sí mateix, formant un mur impenetrable de gairebé 300 metres només interromput en la seva part central per donar pas al seu món interior. Per dins, un complex modern i innovador, amb espais oberts dels quals participen els comerços i restaurants. Però exteriorment, la falta d'activitat en el seu perímetre i de comunicacions entre els carrers que l'envolten, fa que l'edifici no només no participi del barri sinó que trenqui qualsevol continuïtat mar-muntanya o Llobregat-Besós.

Els edificis que acompanyen a la torre Agbar a la part mar de la Diagonal, en canvi, sí que es veuen influenciats pel districte tecnològic del 22@ i el seu planejament. Tots ells han estat construïts en la última dècada, en una zona cada cop més consolidada arrel de l'obertura del tram Glòries-Fòrum. I això es nota, ja que el llenguatge dels edificis és totalment diferent al del centre comercial. Des de l'hotel Silken Diagonal (dissenyat per Juli Capella) fins a l'edifici Mediapro (dels arquitectes Carlos Ferrater, Patrick Genard i Xavier Martí), ens trobem amb una sèrie d'edificis amb alçades de 40 a 70 metres que segueixen un esquema urbanístic semblant. Tots ells són edificacions aïllades que pengen de l'avinguda Diagonal i es prolonguen en la direcció mar-muntanya. Això provoca l'aparició d'espais intermedis entre els carrers Badajoz, Ciutat de Granada, Roc Boronat i Llacuna. Esdevenen una mena de “passatges” exageradament verticals que permeten la relació visual i física entre la Diagonal i la Llacuna del Poblenou. Aquests espais també s'utilitzen per donar accés als edificis. D’aquesta manera s'allibera la façana de la Diagonal, donant prioritat a usos de pública concurrència com els locals comercials o de restauració, ja siguin propis o lligats a alguns dels hotels de la zona.

Així doncs, ciutat vertical o horitzontal? En aquest lloc concret, el primer tram de la nova Diagonal dóna la raó a la primera opció. Els edificis alts, amb espais molt oberts i sobretot la barreja d’usos comercials, d’oficines, residencials hotelers i de restauració fan que al voltant d’aquesta zona s’hagi generat una gran activitat dia a dia. Aquesta contrasta amb el tram just anterior a la plaça de les Glòries i fins a Marina, on s’hi veu molt menys moviment. Però encara resten moltes actuacions per fer. El centre comercial hauria d’intentar obrir-se més a l’avinguda Diagonal a través de la planta baixa. Els “passatges verticals” haurien de tenir continuïtat cap al mar com a mínim fins al carrer Bolívia i si pot ser més enllà, per tal de potenciar la direcció de les traces que antigament marcaven les rieres que baixaven pel pla de Barcelona. No es pot cometre l’error del campus audiovisual, on el passatge queda interromput per l’edifici de l’universitat, i esdevé un cul-de-sac, sense sortida. A més, estem a l’espera de la reforma de les Glòries, per saber si finalment es convertirà en un punt d’unió amb l’Eixample o continuarà essent més aviat una porta d’accés al Poblenou. El temps i la reinvenció constant del barri ens aniran responent quin camí és el que es segueix.